Com sovint em recorda la meva filla el patriarcat és el poder de l’home sobre la dona. Així, tal com raja. No cal donar-hi més voltes. I em fa callar quan intento aportar alguna dada sobre el llarg camí recorregut en la lluita per la igualtat. Un dels grans camps de batalla és el de l’esport. La “propaganda” no deixa de recordar-nos un dia rere l’altre que les dones, o l’esport femení en general, avança a passos gegants cap a una equiparació que avui dia és més falsa que un duro sevillà. No nego la major, com diria un bon tertulià. La igualtat d’oportunitats dels nens i les nenes, sobretot a l’escola, per fer esport és innegable, però aquest camp, com molts d’altres, inclou diferents esferes de control, o piràmides de domini tradicionals, en què el poder, i aquí torno al concepte de patriarcat, es concentra sempre en mans del mateix gènere.

Un exercici molt fàcil de fer i que posa en dubte el discurs oficial de la “igualtat” creixent és saber qui governa les grans seleccions espanyolesque triomfen darrerament en els grans campionats internacionals. El cas més recent és el de las guerreras d’handbol, subcampiones del món al Japó. L’entrenador és català, certament, i també home, Carlos Viver. El segon és un altre home, Robert Cuesta, que també dirigeix l’equip més important d’aquest esport a Catalunya, el Granollers. Una altra de les grans seleccions femenines a Espanya és la de bàsquet. Farcida de catalanes, per cert. Totes fa anys que obeeixen les directrius d’un seleccionador masculí, el barceloní Lucas Mondelo. El campió de la lliga és l’Spar Citylift Girona, equip que molts gironins ja porten al cor. L’entrenador és Èric Surís, gran tècnic i millor persona. Masculina, això sí. Si hi ha alguna altra selecció que competeix en l’última dècada amb la de bàsquet per rellevància internacional és la de waterpolo. És un equip en què el noranta per cent de les seves components també són catalanes, un orgull per a aquest esport al país. Podria aquesta selecció tenir una entrenadora de renom? Sí. La té? No. El responsable és Miki Oca, que està duent a terme una feina impressionant. Això ningú ho nega. Moltes jugadores d’aquesta selecció han estat campiones d’Europa amb el CN Sabadell. Primer ho van ser amb Nani Guiu i la temporada passada amb David Palma. Queda dit.

Un dels nostres esports nacionals és l’hoquei sobre patins. Hi ha hagut reivindicació feminista a TV3 amb Les de l’hoquei. La selecció espanyola va triomfar en els World Roller Games de Barcelona sota la direcció del basc Ricardo Ares, que després va plegar, o més ben dit, va fer el salt a l’equip masculí. Per suplir-lo tampoc hi havia, sembla, cap entrenadora disponible. El càrrec va ser per tot un mediàtic, Ricard Muñoz, antic campió d’Europa amb el FC Barcelona. I, com que parlem d’Europa, el Patí Voltregà femení va quedar campió de la lliga europea amb Josep Maria Rovira marcant l’estratègia a la banqueta.

I queda el futbol. La classificació del Barça per a la final de la Champions va ser històrica i qui la va fer possible, a banda de les jugadores, va ser un altre home, Lluís Cortés. La selecció espanyola, tots tranquils, també la controla un entrenador, Jorge Vilda.

L’afer dels entrenadors masculins només és la punta de l’iceberg d’aquest patriarcat que no miro de denunciar sinó de descriure. Per sobre hi ha una majoria absolutíssima de presidents i directius de federacions i clubs que tenen encara molt més poder que tots els noms citats anteriorment.