Ara que a Girona el bàsquet d’elit torna a Palau-sacosta, no per voluntat dels interessats sinó per causes majors, convindria recordar que aquest pavelló, que vist amb la perspectiva actual sembla una capsa de llumins gegant o una instal·lació de tercera, és un indret clau en la història del bàsquet català modern. Podem fer-ne tota la broma que calgui. Fins i tot l’altre dia un confident em deia, amb un somriure murri, qui havien estat els dos marrecs que havien provocat presumptament els famosos degoters tirant rocs des del carrer quan s’avorrien, i resulta que un d’ells, ai las!, té responsabilitats rellevants en l’actual consistori gironí. Com deia, podem fer broma, però un respecte.

Més enllà d’anècdotes puntuals o de l’estat de conservació o degradació, depèn de com es miri, de Palau, els jugadors i jugadores que salten al parquet haurien de saber, tanmateix, que aquesta pista potser no és l’antic Boston Garden, però hi han passat referents que no són precisament de segona. Així, el 26 de juny del 1986 aquest mateix cronista va saltar al parquet, no per jugar un partit de mainada sinó per dirigir-se directament a Drazen Petrovic, abraçar-lo i dir-li mirant-lo als ulls que era el putu amo, després d’un partit del campionat del món de clubs. Perquè sí, companys, a Palau-sacosta s’hi va jugar un mundial. I no només va venir Petrovic, que per a mi era com Kobe Bryant per als nois d’ara, sinó un equip universitari amb el gegant David Robinson, que esmaixava la pilota com si portés una mandarina, i el canoner Dell Curry, pare de l’Stephen. Marzel de Souza, el millor jugador brasiler de tots els temps rere Oscar, vestia la samarreta del Monte Libano. En plena voràgine ofensiva entre els campions d’Amèrica i d’Europa, De Souza i Drazen Petrovic van començar a tirar triples i clavar-los des de totes les cantonades com si allò fos la fi del món. Per fregar-se els ulls.

I a Palau hi va haver, és clar, l’adveniment del CB Sant Josep com a Valvi Girona. La ciutat passava de ser “provinciana” en el bàsquet català a ser-ne una de les metròpolis. “Aparteu-vos, que venim” era el missatge. I aquí seguim malgrat el Doctor Muerte, el senyor Akasvayu i molts dels seus col·laboradors i socis, que avui s’amaguen sota les pedres. A Palau van debutar a l’ACB, entre altres, Darryl Middleton i Dusko Ivanovic, molt més que eminències en aquest esport, i van tenir-hi grans tardes històrics del bàsquet del país, com ara Matraco Margall i Quimet Costa, sense oblidar George Johnson, que va venir sobrat de pes i de talent, tot sigui dit.

El procés va ser més divertit, fins i tot, que el destí. Per arribar a la màxima categoria van passar per la “capsa” jugadors que s’acostaven una mica a allò que vèiem per la televisió. Un dia una amiga em va dir que faria de traductora d’un americà que venia de l’NBA a jugar a Girona. “A primera B? –li vaig preguntar–. “Collons, no fotis!” En la primera roda d’escalfament en què el vaig veure vaig dir-me: és una màquina. Les clavava de tot arreu. Voise Winters, quin tros de jugador. Havia arribat l’estiu, valgui la paradoxa.