Opinió

Les llàgrimes de Gigi

Buffon, amb cinc mundials i quatre Eurocopes a les espatlles, es va enfonsar fruit de la decepció

Dissabte passat, arran de la mitjanit, la majoria d'espectadors neutrals donàvem suport a Itàlia en la tanda de penals. Quan Schweinsteiger, capità i emblema de la selecció alemanya, va enviar el seu llançament al cel de París, tot semblava a favor per als azzurri. Havien estat capaços, tot i les baixes importants al mig del camp, de sobreposar-se al domini de la mannschaft, d'empatar un partit que s'havia posat molt costa amunt i de lluitar en la pròrroga fins a l'extenuació. Després de tant d'esforç es van plantar en els penals amb avantatge. Depenien d'ells mateixos per accedir a les semifinals d'una Eurocopa per segona edició consecutiva. Aleshores va succeir la catàstrofe: Graziano Pellè, immens durant els 120 minuts de partit, i Simone Zaza, acabat d'entrar al terreny de joc precisament per tirar el seu penal, van errar de manera estrepitosa. A partir d'aquí tot van ser nervis. Manuel Neuer va fer l'aturada decisiva per als alemanys. Tot Itàlia era un pou de tristesa, conscients que havien tingut la campiona del món entre les cordes i no l'havien sabut noquejar. Entre tots els azzurri n'hi havia un d'especialment afectat. Gianluigi Buffon era un mar de llàgrimes. Un líder natural a la selecció transalpina, un exemple constant de sacrifici i d'humilitat, que es va enfonsar fruit de la decepció. El veterà porter ha disputat cinc copes del món i quatre Eurocopes. Ha viscut grans fracassos de la selecció nacional i va ser decisiu el 2006 per guanyar el mundial després d'una final èpica el dia que Zidane va perdre el seny. Les llàgrimes de Gigi Buffon eren el reflex de la desolació, la desesperació d'aquell que s'hi ha deixat fins a l'última gota de suor i no ha arribat al seu objectiu per un gir cruel del destí. Itàlia es va presentar en aquest campionat amb una de les plantilles amb menys pedigrí dels últims temps. Ja sense Pirlo, referència al mig del camp per l'elaboració de joc, i sense cap atacant de primeríssim nivell, Antonio Conte va haver d'explotar la part emocional dels seus homes. Van passar sense problemes la primera fase i van sotmetre Espanya en els vuitens, en la vendetta de la final del 2012. Contra Alemanya no va ser suficient. I així ho reflectien les llàgrimes de Gigi, tota una llegenda azzurra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)