Espanyol

Primera, ja tornem!

L’Espanyol tanca a La Romareda, de manera còmoda, el cinquè ascens de la seva història

Els deixebles de Moreno han cimentat el seu retorn a l’elit amb una gran primera volta i un final de temporada excel·lent

SARAGOSSA 0 ESPANYOL 0

ESPANYOL:Diego López; Óscar Gil, Cabrera, David López, Pedrosa; Keidi Bare (Pol Lozano, 86’), Darder; Embarba (Vargas, 86’), Melendo (Melamed, 66’), Puado (Fran Mérida, 78’); Dimata (Wu Lei, 66’). SARAGOSSA:Cristian Álvarez; Vigaray, Peybernes, Jair, Nieto; Bermejo, Eguaras (Sarabia, 84’), Zapater (Francho, 66’), Adrián (James, 66’); Ivan (Vuckic, 86’), Narváez (Pep Chavarría, 84’). GOL:Cap.ÀRBITRE:Pulido Santana (col·legi Las Palmas).T.G.:Bermejo (41’),Dimata (45’), Zapater (57’).

Un estadi mític com La Romareda ha entrat en la història de l’Espanyol com l’escenari del cinquè ascens. Un lloc on cicatritzar ferides i tornar a l’elit del futbol. El xiulet final va desfermar l’alegria arran de gespa. Abraçades, ulls amb llàgrimes i mirades al cel com qui busca un Déu per implorar després de deixar el purgatori. Era el punt final a una temporada dura, duríssima, amb molts condicionants atípics marcats per una pandèmia que ha regirat el sentiment del futbol. Els blanc-i-blaus necessitaven un empat i el van aconseguir. Un punt que el retorna a primera i, de retruc, ajuda el Saragossa a mitigar la seva situació respecte al descens. Un partit pesat i lent per la calor estiuenca ahir a la capital aragonesa però no exempt d’alternances en què els porters va lluir per sobre dels atacs. Feia 15 jornades que l’Espanyol no aconseguia marcar un gol .

L’Espanyol torna així al saló noble del futbol estatal. Una habitació on és un dels comensals més reputats. La temporada vinent jugarà la seva 86a edició a primera. Molt pocs equips tenen la seva història i, potser, per això la tragèdia del descens era una motxilla pesant, feixuga i angoixant. Els catalans van donar el cop de gràcia a La Romareda. Un territori on treure’s els fantasmes d’un descens impregnat de l’olor de naftalina que destil·la aquest clima de pandèmia. Un context que ha fet més dur el camí per segona. Orfe d’afició, el futbol perd sentiment i connexió emocional.

Saragossa va ser l’epíleg d’una llarga marató que va començar amb un pròleg contra l’Albacete, un llunyà 12 de setembre. Des de llavors, l’Espanyol va anar escalant el camí de l’ascens. Una senda recorreguda amb la prudència del treball diari. La categoria d’argent detesta la grandiloqüència i demostra que el principal pecat que pot cometre un nouvingut és la supèrbia. Molts cadàvers han quedat pel camí. El Deportivo, ara a segona B, i el rival d’ahir, el Saragossa, que ja suma vuit temporades a segona, són els exemples més clars de com el destí pot ser cruel. Aquesta era la gran por de l’Espanyol. Baixar i potser no tornar malgrat el seu potencial indiscutible.

Vicente Moreno va conferir al seu equip un esperit metal·lúrgic i va treballar amb la paciència d’una formiga. L’ascens era un camí per etapes fins a assolir les 42 jornades. Calia anar pas a pas com els pelegrins que van a Sant Jaume: un peu rere l’altre i no desviar-se del camí. Un dia sortiria el sol, però un altre calia estar preparat per aguantar les pluges i el fang. L’Espanyol ha viscut un trajecte benigne tot i algun sotrac puntual. Un inici fulgurant i pragmàtic va deixar pas a una primera volta amb 45 punts. Un ritme excel·lent, dels millors de la història de segona. L’esperit de picapedrer i aquella prudència d’una formiga de faula van transformar les pors i les inquietuds en seguretat i fermesa. Una evolució que ha culminat amb un final de curs apoteòsic en què els de Vicente Moreno ja sumen quinze jornades sense perdre.

L’Espanyol ha fet una catarsi necessària en el seu recorregut per segona divisió i caldrà veure si aquest pas enrere serveix per agafar embranzida de cara al futur. Vila-real, Betis o Sevilla són tres paradigmes de com una forta rebregada serveix per fer una transformació col·lectiva a tots els nivells. L’Espanyol ha après a competir a segona, sense buscar excuses d’aclimatació a la categoria, sinó adaptant-se al medi amb la rigidesa del ferro però amb la flexibilitat del bambú. Un equip camaleònic que necessita seguir explorant aquesta via en el seu retorn a primera. No com una necessitat sinó com una virtut. El descens ha de ser una lliçó per a tots els estaments començant pels jugadors, tècnics i dirigents i arribant als aficionats i a l’entorn més profund, on es barreja periodisme i folklore.

Aquesta temporada ha estat esplèndida pel que fa a resultats i ara caldrà veure si l’estructura mental i esportiva que ha implementat Vicente Moreno té continuïtat a primera. El discurs dels objectius variarà, però el que no pot canviar és la disciplina i l’esforç diari d’una plantilla i un cos tècnic que no ha buscat excuses i ha trobat la certesa en el seu joc. Primera ja espera i ara toca gaudir de l’ascens però sense oblidar per què es va arribar a signar una temporada calamitosa com l’anterior.

Quan l’àrbitre ha xiulat m’he recordat de l’any passat. Hem patit molt i he tingut discussions a casa. Avui és una alegria
Sergi Darder
MIGCAMPISTA DE L’ESPANYOL
Era un compte que volíem saldar; aquests jugadors s’ho mereixen i també l’afició. L’Espanyol és un equip de primera
Me n’alegro per jugadors com David López, que ho han passat malament aquests mesos
Vicente Moreno
ENTRENADOR DE L’eSPANYOL
Tot ha estat molt difícil; hem hagut de sentir que tenim el pressupost més alt, però amb això no es puja, sinó amb treball i esforç diari
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)