Ha passat un lustre, però resta immortal en la memòria la mirada perduda de Leo Messi enmig de la immensitat del Maracanã, recollint el trofeu a millor futbolista d’un mundial amb una desgana impròpia del guardó, però natural en les entranyes de qui acaba de perdre el partit de la seva vida.

Cinc anys després de quedar-se a les portes del que hauria estat la seva consagració definitiva com el millor futbolista de tots els temps, l’astre de Rosario torna al santuari dels brasilers per intentar canviar una història que sembla incorregible. I com ja va passar el 2014, el 10 es posa sota la mirada del Cristo del Corcovado a batzegades, i aquest cop abans del que els seus càlculs haurien desitjat. Seu de la final, la capital carioca es creua en el camí del blaugrana a quarts, penalitzat per una pobra fase de grups però conforme amb una segona plaça que manté encesa una flama que ha resistit totes les inclemències. La d’un equip incapaç de sostenir un discurs futbolístic sostingut i convincent, i el revés anímic de perdre tres finals, aquella del 2014 al Maracanã i dues seguides en la copa Amèrica (2015 i 2016). I si aleshores l’Argentina sempre va viure a mercè de la inspiració del seu mitjapunta, decisiu en la fase de grups contra Bòsnia (amb un golàs al mateix Maracanã) i l’Iran, i també en un agònic encreuament de vuitens contra els suïssos, on una acció de dibuixos animats del blaugrana va permetre a Di María eludir els penals, ara l’albiceleste espera tremolosa que Messi sintonitzi la seva versió més incontestable que els permeti eixugar unes llàgrimes que encara couen, el record d’un Maracanã tan dolorós per al 10 com per als brasilers la memòria del 1950, un temple, però, que torna a obrir les portes per a una última revenja.