El derbi de diumenge provocarà segur algun somriure i potser, només potser, un bany de llàgrimes. Els partits entre el Barça i l'Espanyol no acostumen a ser decisius, però enguany ho és, i molt, per als blaugrana.

Nou anys després del Tamudazo, la situació és gairebé idèntica. L'equip de Luis Enrique no pot badar, ha de guanyar tant sí com no si no vol que se li escapi la lliga, mentre que l'Espanyol hi arriba amb la permanència a la butxaca.

Amb tot, si bé els nervis del Barça seran iguals o superiors als del 2007, l'Espanyol que jugarà demà no té la qualitat del que aleshores va empatar i va descavalcar de la lliga els blaugrana. Aquell equip tenia Tamudo, Luis García, Iván de la Peña, Rufete, Jarque i Riera. Ara, a banda de les importants baixes en defensa, l'equip de Galca no és tan competitiu com aquell, ni de bon tros. Però insisteixo, el factor decisiu són els nervis que, com un fantasma del passat, planaran sobre l'estadi.

La graderia, segur, bascularà entre la tírria que genera l'Espanyol i la por que es repeteixi la història. Serà un derbi com cal, amb moltes coses en joc des del punt de vista esportiu i emocional.

Però tampoc cal mirar nou anys enrere per entendre quin ambient es viurà al Camp Nou. Els tres derbis que ja s'han jugat enguany han tingut els nivells d'intensitat d'un sisme de primer ordre. Batusses, desconsideracions i amenaces als vestidors, amb tuits i pancartes ofensives. Tot el que va passar fa uns mesos ha deixat una sensació que el Barça va ser víctima de la violència dels periquitos. I aquesta percepció, esbiaixada, sumada al record del 9 de juny del 2007, és el cultiu idoni perquè diumenge l'ambient al Camp Nou sigui molt potent i, si el Barça aconsegueix la victòria, ja tindrà l'alegria de la temporada. La fina línia entre l'èxit i el fracàs depèn de guanyar l'Espanyol. Bé, amb permís del Granada, contra el qual els culers hauran de jugar en l'última jornada.