No és habitual que un tècnic abandoni una banqueta sense efecte immediat, com ha fet Xavi Hernández al Barça. És a dir, deixa el càrrec, però després, quan s’acabi la temporada. La feina de l’entrenador sol acabar-se quan el dirigent que mana decideix que ja n’hi ha prou, o bé quan expira un contracte. Tot i això, Xavi no és un cas únic. En l’última dècada hi ha hagut diversos preparadors que a mig curs han anunciat que a final de curs ho deixaven. Cada cas, però, és diferent i la majoria tenen un denominador comú: una etapa més o menys llarga i d’èxit que els ha permès escollir quan dir “fins aquí” i finalitzar la campanya. L’egarenc ho ha fet en unes circumstàncies diferents; fa poc més de dos anys que és al capdavant de l’equip, suma dos títols, la supercopa i la lliga de la campanya passada, i el conjunt passa una crisi futbolística important des de fa mesos.

La decisió, que va comunicar dissabte, va ser impactant i va obrir molts interrogants. Un és com respondrà ara el grup que orienta. Els exemples d’entrenadors que han fet el mateix en els últims anys han deixat palès que l’anunci de la seva marxa no ha tingut una influència especialment negativa en els equips, en alguns casos fins i tot més que positiva. El cas més radical és el de Jupp Heynckes, que el gener del 2013 va dir que deixaria el Bayern a final de curs –el va rellevar Pep Guardiola– i va acabar aixecant el triplet, quan el curs anterior no havia guanyat res. Alex Ferguson (Manchester United), Pep Guardiola (Bayern), Luis Enrique (Barça), Arsène Wenger (Arsenal) i Jürgen Klopp (Liverpool), just abans de Xavi, són altres casos destacats d’adeus en diferit.