L’Audiència Nacional ha confirmat la resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC), adscrit al Ministeri d’Hisenda, que va imposar al FC Barcelona el pagament de gairebé 23 milions d’euros per l’IRPF dels anys compresos entre el 2012 i el 2015 derivat de les retribucions abonades als agents esportius dels jugadors.

D’acord amb el què ha indicat Europa Press, la secció la Quarta Contenciosa Administrativa rebutja el recurs presentat pel club blaugrana contra la resolució del TEAC de juny de 2020, que derivava alhora dels acords de 2018 de l’oficina tècnica de la Delegació Central de Grans Contribuents (DCGC) pels quals es van practicar la liquidació i les resolucions sancionadores pel concepte de ’retenció/ingrés a compte rendiments del treball/professional IRPF’ dels períodes entre gener de 2012 i juny de 2015.

La quantia derivada de la liquidació tributària total va ser de 8.764.118 euros, mentre que, en concepte de sanció, se li va imposar l’abonament de 3.031.893 euros (2012), 4.348.402 euros (2013), 5.172.955 euros (2014) ) i 1.414.158 euros (2015).

Segons explica la resolució de l’Audiència Nacional, la qüestió de fons és la naturalesa dels serveis prestats pels agents dels jugadors. L’Administració, d’una banda, sosté que les retribucions pagades pel club als agents tenen la naturalesa de rendiments de treball i estan subjectes a retenció en el moment de l’abonament, per la qual cosa està obligat a practicar i ingressar la retenció corresponent. I això és així perquè entén que presten els seus serveis als futbolistes i no al club, d’acord amb allò establert al Reglament d’Agents de Jugadors.

Per contra, el FC Barcelona entén que els imports abonats als agents contractats pel club corresponen a la retribució acordada pels seus serveis prestats a l’entitat esportiva i, en aquest sentit, no cal imputar com a retribució dels jugadors les quanties que corresponen a prestacions de serveis al club.

El tribunal entén que “el que subjau en aquests assumptes és que no queda acreditat que hi ha hagut una intermediació dual, com pretén l’actora --el club--, pactada com a tal per tots els intervinents i que el pagament no s’ha fet a nom del jugador”. Un cop examinades les qüestions plantejades per les parts, l’Audiència Nacional diu que és meridianament clar, de la lectura de la Resolució del TEAC, que hi ha hagut simulació. “Dels fets constatats per la inspecció, resulta que els pagaments realitzats pel club ho han estat en nom i per compte dels esportistes que són els efectius destinataris dels serveis prestats pels agents, mentre que es dóna l’aparença que els agents estan prestant un servei encarregat pel club o representant el club”, subratlla. I prossegueix indicant que aquest suposat servei “no s’acredita de cap manera” i que la realitat que reflecteixen els documents de l’expedient “és contrària a aquestes circumstàncies, ja que els agents representen els jugadors i actuen en interès d’ells”.”La Inspecció arriba a la conclusió que la relació instrumentada entre el FC Barcelona i els agents només serveix per donar cobertura als pagaments realitzats pel club als jugadors. Aquesta apreciació és compartida per la Sala”, conclou.

A més, el tribunal explica que a la simulació tributària és necessària la utilització d’artificis encaminats a l’elusió impositiva, és a dir, a gaudir d’avantatges fiscals que no corresponen a la real operació realitzada.”Es tracta, afegeix, d’obtenir un tractament fiscal del fet imposable i les seves circumstàncies concurrents més favorable del que correspondria a la real operació”, explica. I apunta que en aquest cas “s’aparenta retribuir per part del club a l’agent uns serveis inexistents, quan en realitat s’està abonant part retribució al jugador d’aquesta forma, pels serveis que presta al club, amb la corresponent incidència tributària, que afecta l’impost de societats, l’IVA i l’IRPF, distorsionant la base imposable d’aquests conceptes tributaris”.